Enric Simon i la seva esposa tornaven ahir al vespre a Figueres per l’antiga carretera de Vilabertran quan, a l’alçada de l’Aigueta, van veure un gat estès al mig de la calçada. Molt sensibles tots dos amb el tema de gats i gossos, van aturar el cotxe i van embarcar l’animal, una gata d’entre 6 i 8 mesos, ferida de gravetat amb aparents lesions internes.

Van trucar i personar-se a una clínica veterinària de la ciutat, que ja estava tancada. Van trucar a la guàrdia urbana, que els van anunciar que algú els contactaria. En efecte, una treballadora de la residència canina La Devesa de Girona els va trucar i els va dir que ella es trobava a Llagostera i que podia venir amb una furgoneta però Enric Simon i aquesta professional van estar d’acord que l’animal segurament moriria abans. El fet que la furgoneta s’avariés va influir també en el fet de no desplaçar-se. La gateta va morir poc després en braços del senyor Simon, que l’ha deixada aquest matí en mans de l’associació voluntària ANCA, que s’encarregarà d’incinerar-la.

Enric Simon està molt afectat i disgustat pel fet que a Figueres no hi hagi un servei municipal, propi o concertat, per atendre els casos d’animals necessitats, sabent, a més, que hi ha una protectora d’animals equipada però infrautilitzada.

Davant d’una situació de consternació com la que vivim tots aquesta tarda, a Orgull de Figueres volem expressar el nostre compromís amb el respecte a les víctimes de qualsevol mena de violència, i de manera inexcusable quan algú és assassinat fruit de la violència masclista.

No ens sembla gens bé la difusió de vídeos i fotografies molt explícites, ni per part de mitjans de comunicació ni de perfils de xarxes socials ni de polítics locals. Tot no s’hi val per uns “likes” de més. Preferim pensar en la família de la víctima i en la brutalitat que deu implicar per a ells veure circular les imatges d’aquesta víctima assetjada i finalment assassinada, morta dessangrada al mig del carrer.

No, tot no s’hi val. Fem lloc a la humanitat, al respecte, al condol. Evitem fer d’una tragèdia un espectacle.

Se n’ha anat ràpidament, de manera absolutament inesperada tot i la seva edat avançada. Sense fer soroll, discretament.

La seva vida també va ser discreta. I això que hauria pogut penjar-se gairebé tantes medalles i condecoracions com les que lluïen en el seu uniforme de gala de coronel, que podeu veure en una de les fotos de la galeria que us hem preparat. Jo em quedo amb una virtut especial, un punt fort remarcable que va tenir: saber trencar brutalment els «a prioris».

Rodolfo Márquez era militar de carrera. Podia haver arribat més lluny encara a l’escalafó però hi va renunciar per quedar-se destinat a Figueres i no ser traslladat a altres destinacions. Si parlo de la seva condició de militar és perquè les persones que tenen idees preconcebudes haurien ficat Márquez dins un motllo espanyol i espanyolista, excloent d’altres maneres de ser i de fer que es corresponen amb el que va ser i va fer.

Márquez va ser demòcrata, molt demòcrata. Català, molt català. Figuerenc, molt figuerenc. No de boquilla, amb fets. Va ser el president més longeu de Catalunya d’un ateneu gràcies a la seva voluntat de presidir la Societat Coral Erato, a la seva època daurada, amb la concessió de la Creu de Sant Jordi el 2012, i també durant la seva decadència. No va voler baixar del barco. No va abandonar mai la nau. Ni el darrer any de la seva vida, molt afectat per l’incendi a la primera planta de l’entitat de la plaça Triangular.

Márquez va estimar i donar suport a la sardana i va mantenir viva la festa de la poesia, l’única que segueix dempeus a la ciutat. I, quan dic que era discret, és perquè, només un mes abans de la seva mort i sense que ho sapigués ningú, en Rodolfo va pagar de la seva butxaca el llibre de compilació de les poesies presentades, de seguida que va saber que l’Ajuntament deixava de fer-ho.

Descansi en pau, Rodolfo Márquez. Gràcies pel que ha fet per la ciutat, gràcies pel que ha fet per l’Erato. Gràcies per trencar els «a prioris». Gràcies per ser tan discret.

Figueres plora la mort de Marià Lorca. L’exalcalde ha deixat un record inesborrable, i també entranyable. Com a persona i com a amant de la ciutat, passió que el va dur a ser-ne l’alcalde de 1983 a 1995.

La setmana passada vaig viatjar expressament a Figueres per anar-lo a veure, a la seva habitació de la segona planta de la Fundació Bernat Jaume. Em trobava molt lluny de Figueres però jo ja no podia esperar més. Aquests darrers tres anys ens havíem vist molt, vam preparar junts les seves memòries audiovisuals, que podeu trobar a www.marialorca.cat . Vam esmorzar plegats molts vegades, dinar junts regularment, també a casa seva amb els seus…

Dijous, quan vaig anar a veure’l, tots dos intuíem que potser seria la darrera vegada. No vam parlar molt, va ser una trobada de sentiments, que no oblidaré mai. Vaig tenir la sort de poder-li donar aquell dia una notícia que li va fer molta il·lusió: que les seves memòries, complementades amb les meves vivències i percepcions al seu costat, tindran llibre. Sí, negre sobre blanc, Lorca, el seu pensament, el que va dir, i també el que no. L’alegria que es va endur, i després la seva filla Neus, quan li vaig explicar, em quedaran gravades per sempre més. Sapigueu també que Marià Lorca va deixar gravades unes darreres declaracions inèdites de les seves memòries audiovisuals, que ell i jo vam acordar difondre i fer públiques quan ja no hi fos. Serà d’aquí uns dies, quan tots plegats hàgim tingut temps de refer-nos i intentar sortir per primer cop del dol en què ens trobem. Gràcies, senyor Lorca.

Quan ahir Orgull de Figueres va decidir publicar l’aproximació de Jordi Masquef a Aliança Catalana érem plenament conscients que la conseqüència no seria l’obtenció del Premi Pulitzer sinó la publicació de nombrosos comentaris negatius, de desaprovació i condemna: és mentida, heu caigut molt baix, sou patètics, avui no és el dia dels Inocents… I, tot i això, vam decidir publicar.

Sabeu per què? Perquè Orgull de Figueres no publica ni ha publicat mai res sense tenir-ne proves. Les podem ensenyar directament, com el dia que vam parlar de l’Erato, o guardar-nos-les per protegir les fonts. Però les proves sempre ens protegeixen i seran ensenyades si un tercer ens exigís mostrar-les.

Orgull de Figueres només té un objectiu: Destacar tot allò de positiu que té la nostra ciutat i la seva gent, tot el nostre potencial. Però no mirem cap a un altre costat, quan veiem una cosa que no ens agrada. Orgull de Figueres és l’únic mitjà de comunicació que no cobra de l’Ajuntament. Creieu que això no s’havia de notar?

La nostra feina no és fàcil. Però és lliure. Quan l’alcalde anomena «reportero dicharachero» al nostre fotògraf en un Ple, empassem saliva i seguim. Quan l’alcalde fa un post atacant Orgull de Figueres per una foto suposadament manipulada i el fotògraf li respon i demostra que és fals, empassem saliva i seguim. Quan des del Govern municipal es diu que Orgull de Figueres està finançat per un partit polític, fem veure que no ho sentim i seguim endavant. Quan ens diuen que hem robat les xarxes d’un mitjà municipal i no es parla dels articles censurats i suprimits i del deute econòmic de cinc xifres contret amb el llavors director d’aquell mitjà, agafem aire i seguim.

Aquí estem. Dempeus. Amb Figueres. No som polítics, no fem política ni anirem a les eleccions. Comprenem que molts us sorprenguéssiu amb l’article d’ahir, que us desfoguéssiu amb els comentaris. Cap de bloquejat ni suprimit. Però ho aclarim: No hi ha mentides ni invencions. Hi ha proves. Que quedi dit. Com deia Sant Joan a l’Evangeli, la veritat ens farà lliures.

Això és el que, segons les informacions a què ha tingut accés Orgull de Figueres li va dir l’empresari Antoni Escudero a Jordi Masquef tres dies després de la roda de premsa de l’alcalde de Figueres en què aquest va exposar la seva esperança de tornar-se a seure a la taula de negociació amb l’inversor del projecte Edison. La curtíssima conversa es va produir a la Jonquera en un àpat del Patronat de Turisme Costa Brava en què Masquef, Escudero i el president de la Diputació Miquel Noguer van estar asseguts un al costat de l’altre.

Escudero tanca doncs definitivament la porta a reprendre el projecte Edison per les raons que ja coneixeu, que va exposar en una entrevista a Orgull de Figueres fa tres setmanes. L’empresari jonquerenc ja ha programat l’inici immediat de les obres de rehabilitació de l’antiga sala Edison, com li exigia l’Ajuntament de Figueres en un decret del 14 de juliol sota amenaça de multa de 3000 euros. Semblaria que a Escudero no li hauria agradat gens que en aquest decret (tècnic) signat per la regidora d’Obres i Activitats hi haguessin frases de forta càrrega política: «És inadmissible que una entitat com Euromercat Escudero SL no vulgui assumir les obres que es requereixen i que no tingui previst invertir a curt termini en l’edifici Sala Edison, finca emblemàtica de la Ciutat, catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)», diu un paràgraf d’aquest decret.

Sigui com sigui, arribats al dia d’avui, podem doncs anunciar sense por d’equivocar-nos que el projecte Edison ha mort. Ens sap greu per la ciutat. 

El tribunal del concurs públic del Castell de Sant Ferran de Figueres ha adjudicat a partir de l’u de juliol de 2025 el servei de visites al públic i visites turístiques de la fortalesa al conglomerat d’una empresa de Llagostera i una altra de Vilabertran (Terramar). S’acaba així la gestió d’aquestes visites realitzada des de l’obertura del castell al públic per Les Fortaleses Catalanes, una entitat sense ànim de lucre (fundació) especialitzada en la gestió cultural de fortaleses militars portada primer per Juan Manuel Alfaro Guixot i després pel seu fill Juan Manuel Alfaro Gil (a la foto), tots dos figuerencs. La fundació Les Fortaleses Catalanes va decidir fa uns mesos, quan va conèixer el plec de condicions per renovar el servei de visites al Castell, no presentar-s’hi i acabar així amb un llarg període de prestació del servei. Consultat per Orgull de Figueres, Alfaro ens ha manifestat que “el plec de condicions era molt dur i no ens hem vist amb cor de complir-lo”. Obrir a Internet la venda de les entrades, crear visites més llargues, obrir nous espais de visita, fer-se càrrec del seu manteniment i organitzar activitats i animacions per als visitants són, segons les nostres informacions, les noves exigències que haurien dut a Les Fortaleses Catalanes a prendre la decisió de no presentar-se al concurs per por a l’increment de costos i personal que hauria implicat la renovació del servei sota aquestes condicions. 

Juan Manuel Alfaro Gil és llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Girona i doctor en la mateix matèria per la Universitat de Barcelona. Ha estat l’autor de diverses publicacions relacionades amb el castell, a l’igual que director de diverses intervencions arqueològiques dutes a terme en el seu interior. Alfaro ha donat molt al Castell, més enllà del vincle contractual que hagi pogut tenir-hi en el marc de la prestació del servei de visites turístiques. Alfaro ha investigat, estudiat, recorregut el recinte per trobar pedres caigudes dels murs, identificar-ne l’època i recuperar-les per a les obres de reconstrucció com les que s’estan fent ara mateix. Alfaro s’ha compenetrat amb el Castell i amb el seu equip, amb el president del consorci Carlos Díaz Capmany i tots els seus col·laboradors. 

Ara Alfaro se’n va. El conglomerat d’empreses que prendrà el relleu a Les Fortaleses Catalanes li hauria proposat integrar-lo al seu equip i ell hauria refusat. Està dolgut. El Castell guanyarà potser un servei de visites més desenvolupat i complet però perd un dels pals de paller que ha tingut la fortalesa aquestes darreres dècades. Millorarà potser el negoci però perdrà un incondicional de la casa. Ens sap greu. 

S’han acabat les Fires de 2025. Han estat l’expressió viva del dinamisme de les nostres entitats i associacions: El CasinoMenestral amb les seves Fires del 3 de maig, els Amics dels Gegants en el seu 30è aniversari i el Foment de la Sardana Pep Ventura en el 150è aniversari de la mort del compositor han brillat especialment i han fet sortir la gent al carrer amb propostes ben diferents. Les entitats són les que han fet viure també el Rampell, com a feu dels joves en aquestes dates tan assenyalades, i les que han guarnit la ciutat smb creus de maig cada vegada millors i més nombroses. Si tots i cadascun dels dies de les Fires l’agenda ha estat farcida d’esdeveniments és perquè les nostres entitats estan ben vives. L’Ajuntament, en la seva missió d’aplegar tot el que es mou, de donar-li forma de programa de Fires i de contribuir amb esdeveniments propis, també ha estat bé. Per ser justos, va provocar molts empipaments i critiques l’avançament de dues hores del concert de La Selvatana a la Plaça de Catalunya, anunciat tard i malament, que va fer que molta gent es perdés el concert pel simple fet que hi va arribar a les deu i no a les vuit. Però diríem que va ser un fet aïllat.

Lamentem tot i això que, una vegada més, faci més soroll el que és negatiu que el que és positiu. Que les Fires han anat bé potser no ho heu llegit enlloc. Que hi ha hagut dos apunyalaments amb víctimes ingressades a Girona amb pronòstic reservat i dos robatoris amb violència fets a dues dones… això sí que ha fet córrer tinta. Però és que els fets han existit i no ho podem amagar.

En conclusió: Els figuerencs que han celebrat de forma activa aquestes Fires són els mateixos que deien fa uns dies al Pols Ciutadà d’en Xavier Jiménez que estan orgullosos de Figueres… però amb la boca petita. Les Fires no poden durar tot l’any però almenys ens demostren que Figueres no està morta, que els figuerencs no ens quedem a casa i que tots ens morim de ganes de convertir Figueres en una ciutat viva i dinàmica… els 365 dies de l’any. Visca les Fires! Gràcies per contribuir a l’Orgull de Figueres.

El problema només s’arreglarà el dia que l’Ajuntament de Figueres i la Fundació Gala-Dalí es posin d’acord i el primer convenci la segona perquè inclogui aquest equipament sota el seu paraigua. Dalí fora de Dalí, això no por ser, no té futur i costarà un ull de la cara als figuerencs. La pregunta que ens hem de fer és: Què en pensaria Dalí si veiés el que passa? I sobretot, què faria?

Les dues fotos van ser fetes ahir, Diumenge de Resurrecció, al matí, a la mateixa hora. La primera mostra la llarga cua de visitants que, havent comprat anticipadament el seu tiquet a Internet, esperen entrar al Teatre-Museu Dalí a l’hora que han reservat per a la seva visita.

La segona ens mostra la Casa Natal de Salvador Dalí buida, sense ningú esperant per entrar.

Quina pena, quina llàstima. La Casa Natal, amb un model immersiu de visita i d’interpretació del personatge molt ben pensat que agrada molt als que la visiten, no té públic. El nombre de visitants és molt baix, el d’ingressos, també. El dèficit, per tant, és gran. I, com a figuerencs orgullosos de l’existència de la Casa Natal, això ens entristeix i preocupa.

El problema només s’arreglarà el dia que l’Ajuntament de Figueres i la Fundació Gala-Dalí es posin d’acord i el primer convenci la segona perquè inclogui aquest equipament sota el seu paraigua. Dalí fora de Dalí, això no por ser, no té futur i costarà un ull de la cara als figuerencs. La pregunta que ens hem de fer és: Què en pensaria Dalí si veiés el que passa? I sobretot, què faria?

El 28 de març ha fet un mes del llançament d’Orgull de Figueres. Som un mitjà de comunicació figuerenc, privat, positiu, apolític i fora de circuit.

Positiu, perquè només ens mou recuperar (i després mantenir i fer més gran) l’orgull de ciutat.

Apolític, perquè fem una aposta explícita per quedar al marge de tota comunicació i missatge d’institucions, partits i polítics.

Fora de circuit, perquè en el nostre llibre d’estil queda dit de manera explícita que no reproduïm ni reproduirem comunicats de premsa de ningú i que les rodes de premsa no són notícia per elles mateixes sinó un mitjà per accedir a la informació facilitada per una persona, entitat o institució, que caldrà sempre comprovar i contrastar, en la mesura que les circumstàncies ho permetin.

Orgull de Figueres vol associar als continguts els seus lectors i espectadors. És per això que avui posem en marxa a la xarxa social Facebook el Club Orgull de Figueres, un grup a on, amb l’única norma del respecte i l’educació, tothom pot dir el que desitgi. I en només uns dies estrenarem el contingut audiovisual «Pols ciutadà»: Sortirem al carrer i us demanarem l’opinió sobre temes que us proposarem. Gràcies per seguir-nos.