El proper tema que compartiré amb vosaltres a les meves Memòries d’Alcalde és el de la meva relació amb la premsa. De fet, el de la relació de tot alcalde amb els mitjans de comunicació. Favoritismes? Periodistes amics i periodistes a pa i aigua? Us explicaré la meva manera d’entendre aquesta peculiar relació entre dos poders, i com la vaig aplicar. I parlaré amb periodistes que hi diran la seva. Estigueu pendents. Serà a les properes hores, a la vostra xarxa social preferida.
El meu agraïment a Josep Maria Bernils per aquesta foto del seu arxiu corresponent a un debat electoral a l’antiga Ràdio Popular de Figueres, amb els enyorats Manel Pont, Antoni Casademont i Emili Pallach.
El parer de Jordi Vallmajó i Josep Playà
Per parlar de les relacions entre un alcalde i els mitjans de comunicació he demanat la participació a les meves Memòries d’alcalde de dos amics, en Josep Playà i en Jordi Vallmajó. Hem parlat abastament d’aquest tema i recordat quan, entre el 1983 i el 1995, ells feien de periodistes i jo, d’alcalde.
Les relacions amb els mitjans de comunicació són, ja ho veieu, un element molt important per a tot alcalde. A la meva època de president del consistori (1983-1995), per arribar a la població era indispensable passar pels mitjans de comunicació. Per tant, tenir-hi una bona relació esdevenia gairebé imprescindible.
En la conversa amb Jordi Vallmajó i Josep Playà, a qui agraeixo novament la seva col·laboració, ha sortit espontàniament el nom de Joan Francesc Burgas. No podia ser d’una altra manera. Recordeu que en aquesta conversa jo el qualificava de germà petit. Doncs sí, és així. En Joan Francesc, un gran intel·lectual, un gran treballador i una persona d’una fidelitat i lleialtat sense fissures, va ser el meu “alter ego” durant els 12 anys en què vaig ser alcalde. El seu estudi i coneixement dels temes els declinava en magnífics discursos, completíssims dossiers per a la premsa i notes de treball aclaridores. En Joan Francesc Burgas va ser un “rara avis”: reunia tota la capacitat i competències per ser el que va ser: cap de gabinet d’alcaldia i cap del gabinet d’informació. Veníem de les antípodes polítiques però la fidelitat mútua, indispensable perquè tant ell com jo tinguéssim èxit en les nostres missions, va fer que les ideologies quedessin guardades en un calaix i cedissin el lloc a les afinitats.
Joan Francesc, el meu record i homenatge perduren amb els anys i els faig vius en aquestes modestes memòries d’alcalde, que no tindrien sentit sense tu. Te’n vas anar massa aviat però segueixes viu entre nosaltres.
