Miquel Alabrús (1923-1983) era fill de Joan Alabrús Barbosa de Figueres i de Rosa Bruñol Casadevall de l’Estela, d’origen francès. La seva mare es va quedar vídua molt aviat i va haver de lluitar molt perquè a en Miquel no li faltés de res, sobretot estudis. Va ser escolà a l’església de Sant Pere des dels cinc anys, va estudiar al col·legi de Sant Pau, va fer Comerç i als 17 anys va començar a treballar a l’empresa que li donaria feina tota la seva vida, la FECSA a Girona.
En Miquel escrivia i parlava molt bé. Es va fer amic a l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNdP) de Joan Guillamet, posteriorment escriptor i periodista. Tots dos van fundar la revista Ideal, suplement del Full Parroquial de 1946, que va tenir una vida curta ja que va ser clausurada pel règim. L’any 1948 va fundar El Ampurdanés i va crear el Seminario radiofónico de actualidades de Radio España a Girona, amb l’objectiu de fer arribar l’actualitat a la gent de Figueres que no podia estar al cas del que passava per culpa de les nombroses restriccions elèctriques. La censura només va autoritzar un programa, el primer.
Mentre seguia treballant a la FECSA de Girona, Alabrús va seguir lluitant per fer periodisme i encomanar d’altres persones a fer-ne. Amb Xavier Dalfó, Ramon Guardiola, Vicenç Burgas, Josep Vallès, Narcís Pijoan, Albert Carreras, Manuel Costa Pau i d’altres, va fundar la revista Canigó per impulsar la cultura empordanesa i també la tradició catalana, mentre col·laborava a Vida Parroquial, Ampurdán i als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos. Miquel Alabrús va escriure el llibre Sucinta vida y vicisitudes del Monasterio Santuario de Nuestra Señora del Roure, que li va fer guanyar el 1958 el premi Certamen Histórico-Literario, de l’Institut d’Estudis Empordanesos.
Alabrús va mantenir una gran amistat amb Pere Sarola, rector d’El Far i professor de Religió a les Franceses de Figueres. Ell li va inspirar el personatge principal de la novel·la Olivars d’Algama, el d’un mossèn de parròquia durante los primeros años del régimen franquista. Un càncer de gola el va anar consumint i deprimint des dels anys 70 fins a la seva mort, el 1983, tot i que va poder realitzar la Bibliografia de Figueres i de l’Empordà, que publicaria l’IEE als seus Annals. Després de la seva mort, mossèn Pere Xuclà va enviar una carta a la seva vídua a on li deia: “Era una bellísima persona, muy católica, sencilla, inteligente, sacrificada y a veces incomprendida”.