Article d’opinió de Quim Juanola Surroca
- 4 de setembre de 2026
Figueres és, per damunt de tot, una ciutat viva gràcies als seus visitants. La capital de l’Alt Empordà rep cada any milers de turistes atrets pel Teatre-Museu Dalí, pel seu comerç, pels seus mercats i per un centre històric pensat per passejar-hi. Aquesta afluència de gent és oxigen pur per a l’economia local: restaurants, hotels, botigues i tot un teixit de petits negocis en depenen directament. Per això sorprèn, i preocupa, que un dels cossos que hauria de vetllar perquè aquesta convivència funcioni —la Guàrdia Urbana— sembli, massa sovint, més interessat a perseguir el ciutadà i el visitant que a facilitar-los la vida.
Un servei que hauria de ser de proximitat, no d’assetjament
La funció essencial d’una policia local és ordenar el trànsit, garantir la seguretat viària, ajudar en la mobilitat i resoldre els petits conflictes de la quotidianitat urbana. A Figueres, tanmateix, la sensació estesa entre molts ciutadans és ben diferent: la Guàrdia Urbana apareix poc o gens quan cal desencallar un embús, ordenar una cruïlla col·lapsada o facilitar la càrrega i descàrrega davant d’un comerç, però es multiplica quan es tracta de sancionar. Aquesta desproporció entre la funció reguladora —pràcticament invisible— i la funció sancionadora —omnipresent— és el que alimenta la percepció que el cos ha convertit la multa en el seu objectiu principal, en lloc de considerar-la l’últim recurs després d’haver ordenat i informat.
Les conseqüències sobre els visitants i el comerç
Aquesta obsessió sancionadora no és un problema abstracte: té efectes molt concrets sobre l’economia de la ciutat. Un turista que aparca uns minuts de més buscant on deixar el cotxe, que no coneix la senyalització local o que simplement s’atura per preguntar una adreça, es pot trobar amb una multa abans que amb cap indicació amistosa. Aquesta experiència es converteix en el record que s’emporta de Figueres, i és un record que es comparteix: als comentaris de viatgers, a les xarxes socials, boca-orella entre coneguts. Cap comerciant pot competir contra la mala fama que genera un únic mal tracte a l’hora de recuperar un client que no tornarà. En una ciutat que viu del turisme i del comerç de proximitat, castigar el visitant en lloc d’orientar-lo és, senzillament, disparar-se al peu col·lectivament.
La patrulla motorista i el tracte al ciutadà
Un dels aspectes que genera més queixes reiterades entre els figuerencs és el tracte de la patrulla motorista. No es tracta de qüestionar la necessitat de fer complir la normativa, sinó la manera com sovint es fa: amb prepotència, amb sequedat, sense la cortesia mínima que hauria de caracteritzar qualsevol servei públic. Un agent uniformat no actua en nom propi, actua en representació de la institució i, en última instància, en representació de tots els ciutadans que sostenen aquell servei amb els seus impostos. Quan el tracte és despectiu, quan es respon amb monosíl·labs o amb ironia a qui simplement pregunta o intenta explicar-se, el missatge que rep la ciutadania és que l’autoritat es fa servir com a instrument de superioritat, i no com a eina de convivència.
Uns emoluments que surten dels impostos municipals
Convé recordar una obvietat que sovint s’oblida: els sous de la Guàrdia Urbana no surten de cap fons màgic ni de cap generositat institucional. Surten dels impostos que paguen els veïns i els comerciants de Figueres. No existeix, pròpiament, el «diner públic» com a entitat abstracta i sense propietari: existeix el diner del contribuent, que ha estat cedit temporalment a l’administració perquè el gestioni en benefici de tots. Això vol dir que cada agent, i cada comandament que el supervisa, treballa per a la ciutadania, no per damunt d’ella. Aquest matís no és retòric: hauria de ser el principi rector de qualsevol actuació, des de la manera de dirigir-se a algú fins al criteri per decidir si una situació requereix una sanció o simplement una indicació.
La responsabilitat dels comandaments
Un comportament sistemàtic no és mai només responsabilitat dels agents sobre el terreny. Quan una manera d’actuar es repeteix any rere any, malgrat les queixes, cal preguntar-se també per la formació, els protocols i, sobretot, la cultura interna que transmeten els comandaments. Si des de la direcció del cos no es prioritza l’empatia, la mediació i l’orientació al ciutadà per damunt de la simple recaptació sancionadora, difícilment es pot esperar que aquesta actitud canviï de manera espontània entre els agents. La manca d’empatia, quan és estructural, és responsabilitat de qui dissenya els criteris d’actuació, no només de qui els aplica al carrer.
Què hauria de canviar
Figueres necessita una Guàrdia Urbana visible en la seva funció més bàsica i útil: ordenant el trànsit en hores punta, ajudant a resoldre la mobilitat al voltant del centre i dels aparcaments, informant abans de sancionar quan la infracció és menor o fruit del desconeixement, i tractant amb respecte tant el veí de tota la vida com el visitant que arriba per primer cop. Un cos policial de proximitat guanya autoritat real —no imposada— quan la ciutadania el percep com un aliat i no com una amenaça constant. La confiança es construeix amb tracte, no amb talonaris.
Figueres es mereix un servei d’ordre públic a l’altura de la seva vocació turística i comercial: exigent quan cal, però amable, útil i conscient que treballa per a qui li paga la nòmina cada mes: el contribuent.
Vull anar a la pàgina que dona accés als altres articles d’opinió