Article de Quim Juanola Surroca

• 8 de novembre de 2026

Reflexions sobre el model de Guàrdia Urbana a Figueres a partir del pressupost municipal del 2026.

Un punt de partida: una xifra al pressupost

Sovint, per entendre quin model de ciutat tenim, n’hi ha prou de llegir el pressupost. El pressupost d’ingressos de l’Ajuntament de Figueres per al 2026 és de 83.707.750 euros, i hi ha una partida, la 39120, que porta per nom «Multes infraccions circulació». La previsió inicial és d’un milió d’euros exactament. Si hi afegim la resta de sancions (tributàries, de civisme i convivència, de gossos, de medi ambient, d’establiments i d’ocupació de la via pública), la xifra s’acosta a 1,1 milions.
Un milió d’euros no és una xifra descomunal en un pressupost d’aquesta dimensió: representa poc més d’un 1 % del total. Però és una xifra rodona, i les xifres rodones en un pressupost no surten del no-res. Algú calcula quantes denúncies s’han de formular, quantes s’han de cobrar i amb quin ritme per arribar-hi. I és aquí on comença la pregunta que molts veïns ens fem: la Guàrdia Urbana que veiem pel carrer, treballa per a la ciutat o treballa per assolir aquesta xifra?

Què diu i què no diu aquesta partida

Cal ser honestos amb les dades. Una previsió d’ingressos no és una quota. El pressupost no diu enlloc que cada agent hagi de posar un nombre determinat de denúncies, i en aquest article no afirmem que existeixin ordres internes d’aquest tipus: no en tenim cap prova documental. Qualsevol ajuntament ha de preveure quins ingressos tindrà, i les multes hi consten perquè es produeixen cada any.
Dit això, també és cert que una previsió d’ingressos acaba actuant com un marc mental. Quan un departament sap que a final d’any se li demanarà comptes d’una desviació sobre un milió d’euros d’ingressos per multes, l’incentiu, encara que sigui implícit, és evident. I hi ha un detall a les bases d’execució del pressupost que cal explicar bé: la partida de despesa per a les comissions de les multes d’infracció de circulació està declarada ampliable en funció dels ingressos que genera la partida de multes. Probablement és una qüestió tècnica de costos de gestió i cobrament però és un exemple de com la recaptació i la despesa queden lligades en el disseny pressupostari, i mereix una explicació pública clara.

La pregunta, doncs, no és si l’Ajuntament pot preveure ingressos per sancions. La pregunta és si el model de policia local que se’n deriva és el que volem.

La percepció al carrer: una policia que sempre sanciona

Molts figuerencs i figuerenques comparteixen una sensació, i la sensació, tot i ser subjectiva, també és un fet polític que cal escoltar: la Guàrdia Urbana es veu sobretot en una funció, la de denunciar. Es veu l’agent que revisa el tiquet de la zona d’estacionament, el que dibuixa la denúncia per una aturada de trenta segons per descarregar la compra, el que persegueix l’infractor sense gaire marge per a la conversa.

Fa uns anys, molts recordem una altra imatge: l’agent que coneixia el barri, que advertia abans de sancionar, que regulava el trànsit amb criteri quan hi havia una obra, una festa o una entrada d’escola, que feia de mediador en una discussió entre veïns. Aquell model, de proximitat, no estava renyit amb la disciplina del trànsit. Senzillament, entenia que la sanció és l’últim recurs i no el primer. La realitat és plena de grisos. No és el mateix aparcar sobre una vorera per comoditat que aturar-se un minut en doble fila perquè una persona gran pugui baixar del cotxe. No és el mateix un conductor que circula a velocitat perillosa a la sortida d’una escola que un altre que s’ha equivocat de carril en una cruïlla confusa. No és el mateix un comerç que bloqueja una zona de càrrega durant hores que un repartidor que s’hi atura cinc minuts. Una policia que aplica el reglament sense cap mena de criteri tracta com a iguals situacions que no ho són, i això, lluny de ser neutralitat, és una manera de pensar poc. El principi de proporcionalitat també és part de l’ofici policial.

El conflicte d’interessos que ningú vol anomenar

Quan una institució que ha de garantir la convivència és també una font d’ingressos per a l’administració de la qual depèn, es crea una tensió inevitable. No cal suposar mala fe de ningú. N’hi ha prou d’entendre com funcionen els incentius: allò que es mesura i s’exigeix és allò que acaba fent-se. Si els indicadors de la Guàrdia Urbana són el nombre de denúncies i l’import recaptat, i no pas el temps de resposta a una trucada, el nombre de mediacions, les hores de patrulla a peu o el grau de satisfacció del veïnat, el missatge que reben els agents és clar, encara que ningú l’hagi escrit. I els agents, que són treballadors públics que fan la seva feina, responen als objectius que se’ls marquen. Si hi ha frustració pel carrer, el primer que cal revisar no són els agents, sinó els objectius que se’ls donen.

Tenim veu els veïns?

El veïnat paga la multa, però no decideix com es dissenya el servei que la imposa. Aquesta asimetria és el cor del problema. Hi ha, tanmateix, eines que sovint no fem servir prou:

• El període d’exposició pública del pressupost. El pressupost del 2027, de 88,42 milions d’euros, va ser aprovat inicialment pel Ple fa pocs dies. Hi ha un termini legal perquè ciutadans i entitats presentin reclamacions, i convé consultar al BOP i a la seu electrònica les dates exactes. Les causes de reclamació són limitades per llei, però és una ocasió per posar el tema sobre la taula.
• Les preguntes i les propostes als plens municipals, i la relació amb els grups de l’oposició, que poden demanar informació amb més força.
• Les sol·licituds d’accés a la informació pública (Llei de transparència de Catalunya), per demanar dades concretes: nombre de denúncies per tipus d’infracció i per any, ingressos realment cobrats en comparació amb la previsió, i si hi ha objectius de servei per a la Guàrdia Urbana i quins són.
• El Síndic de Greuges i els canals de queixa de l’Ajuntament, quan hi ha una actuació concreta que es considera desproporcionada.

L’execució pressupostària trimestral que l’Ajuntament publica permet comparar el que s’havia previst amb el que s’ingressa de veritat. És un bon punt de partida per a una conversa pública amb dades.

La llengua: una qüestió de respecte

Catalunya té una llengua pròpia, el català, que l’Estatut reconeix com a tal i que la Llei de política lingüística protegeix en la relació dels ciutadans amb les administracions, també amb la policia local. Molts veïns expliquen que, en una part important de les seves interaccions amb agents, la conversa s’ha fet en castellà, sense que l’agent hagi fet l’esforç de començar en català.

Cal ser precisos: aquest és un testimoni extens però anecdòtic, no una estadística. No tenim dades de quin percentatge d’agents o d’interaccions es fan en una llengua o en l’altra, i generalitzar seria injust amb els agents que sí atenen en català. Per això, també aquí, el camí raonable és demanar dades i criteris: quins requisits lingüístics s’exigeixen en els processos de selecció i en la formació, si hi ha un protocol d’atenció lingüística i què fan els ciutadans quan se senten no atesos en la seva llengua. Si es tracta d’un incompliment concret, hi ha vies formals de queixa, i convé fer-les servir amb tranquil·litat i amb dades a la mà. El respecte lingüístic no és un detall secundari en una policia de proximitat: és part de la proximitat.

L’altra cara: el que respondrien l’Ajuntament i els defensors del model actual

Un article honest ha de presentar també els arguments de l’altra part, que no són menyspreables.

Primer, la seguretat és una prioritat declarada del govern municipal: segons la presentació del pressupost del 2027, de cada 100 euros del pressupost, uns 7,27 es destinen a seguretat i civisme. Segon, la Guàrdia Urbana no fa només trànsit: participa en operacions conjuntes amb els Mossos d’Esquadra, en controls contra la conducció temerària de motos als barris, en el decomís de patinets que no compleixen la normativa i en el reforç de la presència policial al voltant de l’estació, on l’Ajuntament preveu obrir una nova subseu. Tercer, hi ha qui defensa que la disciplina d’estacionament és necessària perquè la ciutat funcioni: sense sancions, els espais de rotació per al comerç deixen de rotar, els passos de vianants s’ocupen i les voreres es perden per a qui va a peu o amb cotxet. Quart, algunes sancions, les de civisme, les de gossos o les de seguretat vial, protegeixen drets d’altres veïns, i un sistema que no sanciona gens tampoc no és just amb qui compleix.

Tot això és cert. Però no contradiu el fons de la reflexió: la qüestió no és si cal sancionar, sinó amb quin criteri, amb quins objectius, amb quina transparència i amb quin tracte.

Què demanem

En lloc de plantejar-ho com un conflicte entre la policia i la ciutadania, proposem una agenda concreta, que es pot discutir i millorar:

1. Transparència anual sobre el nombre de denúncies per tipus d’infracció, els imports realment ingressats i la comparació amb la previsió del pressupost.
2. Separar els objectius de seguretat vial dels objectius de recaptació, i dir públicament que cap agent no té quotes de denúncies, si això és així; i que no se’n tindran.
3. Indicadors de proximitat a la memòria anual de la Guàrdia Urbana: temps de resposta, hores de patrulla a peu, mediacions, atencions a persones grans o vulnerables, resolució de queixes veïnals.
4. Criteri i pedagogia en les infraccions de baix risc: l’avís verbal o l’advertència com a primera resposta quan no hi ha perill ni reincidència.
5. Un protocol d’atenció lingüística conegut pel veïnat, amb formació i un canal clar per presentar queixes.

Per concloure

Una policia local no és només un cos que aplica una ordenança. És, sovint, la cara més visible de l’Ajuntament, la que més gent veu cada dia. Per això la manera com actua defineix, més que qualsevol discurs, quina relació té la ciutat amb els seus veïns.

Un milió d’euros en multes no és un escàndol. Però és una bona ocasió per preguntar-nos, amb dades i sense estridències, quin tipus de policia volem: una que ens faci sentir que la ciutat és una cosa que cuidem entre tots, o una que ens fa sentir que som, abans que res, una font d’ingressos. La resposta no és blanca ni negra, i justament per això cal tenir la conversa.

Dades i fonts utilitzades

• Ajuntament de Figueres, Llistat Pressupost Ingressos Inicial 2026 (data 18/03/2026): partida 39120 «Multes infraccions circulació», 1.000.000 €; total del pressupost, 83.707.750 €. Disponible a la secció Pressupost municipal de figueres.cat.
• Ajuntament de Figueres, Bases d’execució del pressupost 2026, base 12a (crèdits ampliables).
• Revista CRAE (6 de novembre de 2026): aprovació inicial del pressupost del 2027, 88,42 milions d’euros.
• Diari de Catalunya i APD: informacions sobre operacions de la Guàrdia Urbana de Figueres i la nova subseu prevista prop de l’estació.