El 16 de gener, l’Ajuntament de Figueres va presentar un pla d’habitatge que, segons el comunicat difós aquell dia, compta “amb 25 mesures, la construcció de més de 1.000 nous pisos de lloguer assequible, incentius fiscals i més ajuts a la rehabilitació”. Aquest anunci va causar molta polèmica i la crítica unànime dels grups municipals de l’oposició perquè va ser fet i distribuït a la premsa quatre hores abans del ple extraordinari sobre habitatge demanat feia més d’un any per ERC. La premsa disposava de tota la informació i els regidors de l’oposició, de cap. A Orgull de Figueres hem sotmès a anàlisi el contingut del pla anunciat pel govern municipal i compartim avui amb vosaltres les conclusions que n’hem tret.
Objectiu numèric ambiciós però amb mitjans directes molt limitats
El Pla “Viure a Figueres” (2026-2030) parteix d’un objectiu numèric ambiciós, 1.044 habitatges, però amb mitjans directes molt limitats: només 2,5 milions d’euros per a adquisició de pisos, que es tradueixen en uns 25-30 habitatges propis. La resta de l’oferta depèn de la implicació d’organismes externs (INCASÒL, SEPES) i de promotors privats. Aquesta dependència de tercers converteix el pla en una declaració d’intencions que pot quedar desatesa si les transferències supramunicipals no es materialitzen o es retarden, com ha succeït en cicles pressupostaris anteriors.
Pel que fa als incentius fiscals (bonificacions de l’IBI i l’ICIO), el seu efecte real és reduït perquè l’IBI en obres es calcula sobre el valor del sòl, ja baix, i la condició d’habitatge protegit durant només 10 anys xoca amb el Decret Llei 17/2019, que exigeix qualificació permanent per a l’habitatge sobre sòl públic. Aquesta incongruència legal no està resolta en el document i podria invalidar part del pla o requerir una modificació normativa no anunciada.
Un dels punts més fràgils del pla és el sistema d’ajudes a la rehabilitació (400.000 euros anuals). La quantitat és modesta per a una ciutat de la mida de Figueres, però el problema de fons és un altre: per accedir a qualsevol ajuda pública per rehabilitar, cal tenir la Inspecció Tècnica d’Edificis (ITE) vigent. I la ITE té un cost que pot oscil·lar entre els 300 i els 1.000 euros per comunitat, depenent de la dimensió de l’edifici. Per tant, les comunitats de veïns amb menys recursos, que sovint són les que viuen en els edificis més degradats, no poden pagar la ITE prèvia, i sense ITE no poden sol·licitar els ajuts. Aquest cercle viciós expulsa del pla precisament als col·lectius que més necessiten rehabilitació. El document no preveu cap fons específic per finançar la ITE prèvia ni cap mecanisme d’inspecció d’ofici que trenqui aquesta barrera d’entrada.
Aquesta situació remet directament al precedent del Pla de Barris de la Marca de l’Ham (2011). Després d’una inversió de 4,4 milions d’euros, es van millorar els carrers i les places, és a dir l’espai públic, però cal recordar que en aquell període la Inspecció Tècnica d’Edificis (ITE) no s’exigia de manera generalitzada com ara. Per tant, no es va poder detectar l’estat real de l’interior dels habitatges, que probablement va romandre en les mateixes condicions estructurals precàries. El nou pla corre el risc de repetir aquest patró: destinar recursos a la regeneració urbana mentre que els edificis continuen sense manteniment estructural, perquè els propietaris no tenen recursos per a la ITE ni per a les obres, i el pla no ofereix cap solució per esquinçar aquest nus.
Pel que fa a la mobilització d’habitatges buits mitjançant el recàrrec de l’IBI a grans tenidors, el pla no detalla ni el cens actualitzat de propietaris ni l’equip d’inspectors necessari per fer-lo efectiu. Sense aquests mitjans humans i tècnics, la mesura queda en una declaració d’intencions de difícil execució.
Finalment, l’agilització administrativa per reduir terminis en llicències és una aspiració legítima, però no especifica si es contractarà més personal tècnic. Reduir terminis sense reforçar plantilles pot derivar en colls d’ampolla en altres fases o en una pèrdua de qualitat en la supervisió.
En síntesi, el Pla “Viure a Figueres” presenta un desajust estructural entre els objectius declarats (1.044 habitatges) i els recursos directes efectius (2,5 milions per a compra, 400.000 euros anuals per a rehabilitació). La seva execució depèn críticament de factors externs no controlables per l’Ajuntament. I, sobretot, hereta el problema no resolt del Pla de Barris de 2011: la ITE com a barrera d’entrada a les ajudes, que exclou les comunitats amb menys recursos i perpetua la dualitat entre un espai públic renovat i un parc d’habitatges interior en degradació. Perquè el pla fos creïble, caldrien com a mínim un fons específic per a ITE prèvies subvencionades, inspeccions d’ofici en barris amb alta vulnerabilitat i una clarificació legal sobre els 10 anys d’HPO. Sense aquestes correccions, el risc de repetir el mateix patró de millora superficial és elevat.
Un context a on moltes coses estan per definir
El 23 d’abril de 2026, el BOE va publicar el Reial decret 326/2026 pel qual s’aprova el Pla Estatal d’Habitatge 2026–2030. Es tracta d’una norma especialment rellevant per a tots els professionals del sector immobiliari, perquè estableix un nou marc d’ajudes públiques i fixa les condicions en què es pot comprar, vendre, llogar o rehabilitar habitatge a Espanya durant els pròxims cinc anys. A diferència dels plans anteriors, aquest és el primer que es dicta emparat per la Llei 12/2023, de 24 de maig, del Dret a l’Habitatge, la qual cosa li atorga un rang jurídic reforçat. El Govern el defineix com un “canvi de paradigma”, amb un paper molt més actiu de l’Estat en la garantia del dret a l’habitatge, elevant-lo a cinquena “pota” de l’estat del benestar. Dada clau per a Catalunya: L’any 2025, el conjunt dels 140 municipis catalans declarats zones de mercat tens es van registrar baixades de lloguers d’un 4,9% de mitjana (un 8,9% a Barcelona). Aquesta tendència pot afectar també a zones de la demarcació de Girona declarades o que puguin ser declarades zones tensionades.