La figuerenca Rosa Canadell ha obtingut recentment la Flor Natural dels Jocs Florals del Rosselló. Tal com ho deia perfectament una altra poeta figuerenca, Carme Pagès Pérez, a les seves xarxes socials, Rosa Canadell ha obtingut “el guardó més preat atorgat per la Companyia Literària Ginesta d’Or, de Perpinyà, que pren cos amb una branqueta de GINESTA D’OR”.

Orgull de Figueres comparteix ara amb els nostres lectors els quatre poemes de Rosa Canadell que han obtingut aquest premi.

Identitat

Al principi hi havia una carretera; ampla i llarga fins a l’infinit…

Després, vingueren camins estrets de muntanya, Albera en amunt,

Ja aleshores et buscava sense saber-ho, entre paratges boscosos,

enmig d’alzinars i flaire de Farigola, mirant entre el brancam dels arbres

la llum que trencava la foscor, hi duia la meva llengua, la que m’habita,

com estendard. Missatgera com Hermes entre dos mons;

el de les Muses i el dels humans.

El temps no existia, a voltes, la claredat inundava el camí,

mentre la mort s’anava convertint en un pas més al final del camí.

Ara ja anava de pressa per trobar-te, allà en un punt de l’horitzó infinit,

entre una boira incerta i llunyana, hi havia un esbós d’aquell jo anhelat,

entre línies de pensaments. Més endavant arribà el fruit de la vida,

la plenitud i les ànsies de retenir-lo.

Així i tot, vaig sentir una veu llunyana que em cridava:

vine, vine amb mi, sigues part de la nostra història,

encara que només sigui amb un vers, amb un pensament,

en el record d’un paratge enyorat d’aquesta terra.

Avui, torno a caminar i com diu una petita nena sàvia:

“mira i no paris de mirar, la llum del teu camí et guiarà”.

Un diumenge d’hivern 

Avui, l’olivar resplendeix sota un cel blau d’hivern,

camino pel camp d’herba verda mentre miro,

davant meu, el mur de xiprers; alts, rectes, cerimoniosos…

i al fons, llunyanes i alhora properes les muntanyes de l’Albera,

cap a l’oest, la Serra del Mont: amb el seu santuari en el cim,

on l’estàtua de Jacint Verdaguer reposa immòbil i freda.

La llum brilla en les fulles de les oliveres,

que es mouen suaument. Aleshores, una imatge surt dels meus records,

i, amb calidesa, em porta a un altre temps,

el lloc és el mateix, però jo soc una nena de pocs anys,

en els ulls encara la mirada innocent dels infants,

no sé quasi res, però, així i tot, puc mirar aquest Món

i el gravo dins meu, mentre el guardo junt amb altres retalls de temps,

que avui em recorden:

d’on vinc,

qui soc.

En una fulla d’oliu

D’on vens força que m’habites?

Empenyent-me sempre a caminar,

a la recerca de nous turons, 

a engendrar nous refugis, 

per vestir la memòria dels dies.

De quina màgia has estat creada? 

Cada nou dia porta en els plecs del temps;

un petit infern, un petit cel, 

una fi i un principi, per a cadascun, 

tu ets, l’essència vital, que mou 

la roda del brogit dels dies. 

On aniràs després de mi? 

Et recolzaràs potser, allà lluny,

en la blanca lluna o a prop 

dansaràs amb el vent, en una fulla d’oliu?

El llop estepari
de Hermann Hesse

Meitat llop, meitat humà,
a la teva part salvatge, bé
li havies de donar un nom;
Llop Estepari!

Ai! Res és comparable
a trotar i trotar per les grans estepes desertes
i a udolar en el silenci de la nit…

Però, recordes, ets un humà,
necessites companyia, una veu amiga…

I crear, i poder nedar en el riu
i caminar sota els arbres, i necessites també

la tendresa, amagada dins del teu jo més profund,

i, pel damunt de tot, anar a la recerca de la paraula:

LLIBERTAT
I que no sigui mentida.