El setè tema que comparteixo amb vosaltres és el de la meva relació amb Salvador Dalí. El de la relació també del mestre amb la nostra ciutat. Des que ens va deixar el 1989, molt s’ha escrit sobre el que pensava, sobre el que sentia, sobre el que volia. Vaig tenir el privilegi humà i institucional de viure molt d’aprop els seus darrers mesos i de gaudir de la seva confiança. Em va confiar algunes de les seves darreres voluntats i em vaig prometre ser fidel a aquesta confiança i ser lleial a l’home que més prestigi, renom i reconeixement ha aportat a Figueres.
He volgut compartir amb tots vosaltres la conversa que he tingut amb el doctor i amic Narcís Bardalet, conduïda, com sempre en aquestes memòries audiovisuals, pel periodista i amic Josep Adolf Estrader.
Deixeu-me només convidar-vos a mirar uns segons la foto que he triat per acompanyar aquest post i de tenir un pensament i un record entranyable per a Francesc Calvet, el meu regidor de Cultura en aquells moments de tanta transcendència. El meu amic.
Preservar la figura del mestre
Vull parlar de Dalí. Del que vaig viure amb ell i del que vaig haver de fer perquè Figueres no fos aliena al personatge més important que ha tingut la Ciutat. Més enllà del que en moments determinats, alguns figuerencs, més o menys nombrosos, puguessin sentir per Dalí i els seus actes, la perspectiva de ciutat només podia empènyer-nos a preservar-ne el llegat, el patrimoni. Comparteixo amb vosaltres aquestes fotos cedides er l’Arxiu Municipal (moltes gràcies, novament!) de joves estudiants figuerencs que no estaven d’acord amb el contingut del testament del mestre i tenien por que les seves obres marxessin de Figueres.
Recordaré aquests propers dies tres moments ben concrets que tenen a veure amb la meva època d’alcalde i amb el pintor: La compra de la Torre Galatea, la primera adquisició del que avui és la Casa Natal i també els darrers dies del mestre.
Espero que gaudiu recordant aquests episodis destacats de la nostra encara recent vida ciutadana.
Torre Gorgot. El dia que vaig haver de signar una opció de compra a títol particular
Avui tots la coneixem per Torre Galatea. Abans dels any 80, l’anomenàvem tots Torre Gorgot. Era una gran casa que pertanyia a un propietari de Carcassona, que estava disposada a comprar-la. En aquells moments (1981) jo encara no era alcalde sinó tinent d’alcalde d’Eduard Puig i Vayreda. Tot anava bé, l’Ajuntament volia comprar, el propietari volia vendre. Però de cop i volta tot es va torçar i va caler que jo signés en secret a títol particular una opció de compra de la Torre perquè la ciutat no deixés escapar l’oportunitat de comprar-la.
En la conversa amb en Josep Adolf Estrader que he compartit amb vosaltres fa un parell de dies jo us parlava de la maniobra que vaig haver de fer “in extremis” el 1982 per garantir la compra de la Torre Gorgot per part de la ciutat. Les negociacions entre el propietari i el govern municipal, del qual jo era tinent d’alcalde per Centristes de Catalunya-UCD, s’havien trencat i vaig pensar que calia cremar un darrer cartoig: Comprar jo la Torre Galatea per guanyar temps mentre intentava que el meu alcalde i el senyor Bruguières, el propietari de la Torre, arreglessin les seves diferències. Aquí teniu el document signat pel senyor Bruguières i per mi mateix.
La compra de la seva casa natal
La conversa que comparteixo amb vosaltres la vaig tenir amb en Josep Adolf Estrader l’agost de 2023, només un parell de mesos abans que s’inaugurés la Casa Natal de Salvador Dalí. L’immoble pertanyia fa unes dècades a uns particulars amb els quals el meu regidor Manuel Toro i jo mateix ens vam posar d’acord per comprar-la. Estic content d’haver pres aquesta decisió en el seu moment i de no haver deixat passar l’oportunitat que l’Ajuntament comprés la casa. Sí que és veritat, passats els anys, que m’hauria agradat veure una comunió entre l’Ajuntament i la Fundació Gala Dalí, de la qual jo vaig ser vicepresident primer, entorn a un equipament com el de la Casa Natal que s’hauria vist potenciat si hagués entrat a formar part de la xarxa de museus Dalí.
Els darrers mesos del mestre
Tinc el plaer de compartir amb vosaltres alguns extractes de la meva discussió amb el doctor Narcís Bardalet sobre la mort de Salvador Dalí.
M’agradaria que sabéssiu que en principi es volia que el mestre fos embalsamat per algun doctor eminent, reputat i cèlebre vingut de Barcelona. Jo vaig preferir que aquesta feina la fes algú que s’estimés Dalí.
“A Púbol no hi he perdut res”
En la meva llarga conversa amb l’amic Narcís Bardalet sobre els darrers anys, i especialment dies, de la vida de Salvador Dalí, tots dos estem d’acord que, després de l’incendi al castell de Púbol, el mestre no va voler tornar-hi més. Dalí es sentia sol, mancat d’afecte i estima. El fet de venir a Figueres després de l’incendi va provocar que jo pogués accedir a ell després d’anys anant cada setmana a Púbol a veure’l i sortir-ne sense haver estat rebut. La bombolla que l’envoltava va deixar de ser infranquejable. En el fragment que veureu ara de la meva conversa amb Narcís Bardalet, el meu amic doctor diu coses tan rellevants que promet abans que res davant la càmera que posa el seu honor i la seva dignitat professional com a garantia de veracitat.
En Narcís Bardalet i jo seguim parlant dels darrers mesos de vida del mestre. Ens hem quedat en el moment que Dalí em confia en privat, sense testimonis, que vol ser enterrat al museu. De les reaccions a aquesta confidència, em quedo amb la del xofer i majordom del pintor, Artur Caminada, que em va preguntar: «I la senyora, no?».
El doctor Bardalet sabia des del primer moment que Dalí no havia estat mai pare
El meu amic el doctor Bardalet no ha volgut deixar passar l’oportunitat de parlar de la mèdium que va reclamar ser filla de Salvador Dalí. Recordareu que fa uns anys un jutge va ordenar exhumar el cos del pintor per sotmetre’l a proves d’ADN i comparar-les amb les de Pilar Abel. En Narcís es va encarregar de tot malgrat que ens diu en aquesta conversa que ell sabia positivament que Dalí no havia estat mai pare.