Un nou capítol de la Ruta Arquitectònica de Figueres arriba a les vostres pantalles de mobil, tableta o ordinador. Orgull de Figueres us fa visitar aquest cop les entranyes de l’Asil Vilallonga: Pujarem dalt del campanar i també al damunt de la cúpula interior de l’església de la Mare de Déu dels Desemparats.
El campanar de l’asil és una de les expressions de l’arquitectura del ferro de finals del segle XIX més remarcables de Figueres. L’arquitecte Joan Falgueras Font ens ho explica tot i ens presenta les vistes excepcionals… des de dalt mateix del campanar.
Una mica d’història
L’Asil Vilallonga és un edifici catalogat com a bé cultural d’interès local. Va ser impulsat i finançat per l’industrial del ferro Marià Vilallonga Gipuló (Figueres 1813-1897), vinculat familiarment i empresarialment als grans industrials siderúrgics i financers bascos Ybarra. La construcció de l’Asil Vilallonga, destinat a acollir els vellets majors de 60 anys, sense recursos i impossibilitats per a treballar, amb preferència naturals de Figueres, s’ha de contextualitzar en el renovat impuls que varen rebre a tot l’Estat, i també a Figueres, les Instituciones de beneficència i ensenyament religiós amb l’inici de la restauració monàrquica de 1876.
Bastit sobre les restes de l’antic convent dels monjos benedictins de Sant Pere de Roda- que havia estat desamortitzat l’any 1833, i partit en dues parts gairebé simètriques amb l’obertura de la nova carretera de Roses l’any 1854- es va construir en dues fases: Una primera, l’any 1877, que va consistir en la reforma de l’antiga església del convent per convertir-la en la capella dels Desamparats i en la construcció de la gran façana aixecada com un llenç sobreposat a les restes del convent per conformar la nova alineació de la carretera. A la segona fase, l’any 1884, es va reformar l’antic i mig construït palau de l’Abat per convertir-lo en l’ala Oest i accés principal al recinte. La seva construcció, de planta baixa i dos pisos va anar a càrrec de Joan Papell i Llenas, mestre d’obres i l’arquitecte Lluís Alcalà.
El cimbori de l’església està realitzat en ferro, i, per la seva alçada, va ser una mena de desafiament a la tramuntana molt comentat a la ciutat i comarca. La Fundació estava regida per les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i l’església pels Pares Paüls. També es va establir una escola nocturna gratuïta per a obrers i Marià Vilallonga va donar una gran porció de terreny per a instal·lar-hi l’horta de l’Asil, (antic camp de futbol del Far), així com diverses cases a Barcelona i bens mobiliaris per al seu manteniment. El 1890 l’Ajuntament el va nomenar Fill predilecte de la Vila. El tram urbà de l’antiga carretera de Roses, de la Plaça del Gra fins a la Marca de l’Ham porta el seu nom.
La part de la cúpula que no heu vist mai
La Ruta Arquitectònica de Figueres us fa visitar avui un lloc inaccessible: la part superior de la cúpula de l’església o capella de la Mare de Déu dels Desemparats.: Entre la cúpula i el cel hi ha un espai d’obra que hem trepitjat avui i pel qual ens hem passejat per fer-vos-el conèixer. Veniu? L’arquitecte Joan Falgueras ens ensenya aquest espai construït al segle XIX. El nostre agraïment novament a la Fundació Privada Asil Vilallonga i al seu president Miquel Aiguabella per les facilitats donades.
Fotografies de l’església de la Mare de Déu dels Desemparats
La Ruta Arquitectònica de Figueres publica avui algunes fotos de l’interior de l’església de la Mare de Déu dels Desemparats, del seu campanar i de la vista de Figueres que es pot admirar des d’allà dalt.
El misteri de la palmera
Us heu fixat mai en la palmera imponent que està plantada al bell mig del pati de l’Asil Vilallonga? Sou capaços d’imaginar l’edat que té? Miquerl Aiguabella, president de la Fundació Privada Asil Vilallonga en té una remota idea.
Hi ha elements de l’Asil Vilallonga que, amb el pas del temps, haurien pogut desaparèixer en perdre la seva utilitat. És el cas de la petita campana del pati de l’asil, que ja no s’utilitza tot i que durant molts anys va ser l’eina per despertar i cridar a recés els residents. És per aquest motiu que els responsables de l’asil l’han conservat, restaurat i mantingut allà a on sempre ha estat. Segueix sent un element emblemàtic de la residència.